Creuer pel Mar Mediterrani i pel Mar Negre 2015

Aquest 2015, la meva família i jo hem anat de viatge amb un creuer pel Mar Mediterrani i pel Mar Negre, però d'això ja fa uns dies. Amb la meva família, em refereixo als meus pares, la meva germana, la meva àvia, la meva tieta i els seus dos fills (els meus cosins) i jo.

El creuer amb el que vam anar és de la companyia MSC i el vaixell en concret s'anomena "MSC OPERA".

En aquest creuer hi vam viatjar 15 dies (del 17 d'agost al 31 d'agost), 4 dels quals era "navegació". 

Pels que no sapigueu el que és la "navegació", jo us ho explico: la navegació són aquells dies que el vaixell no atraca a cap port, i que durant tot el dia està navegant pel mar. Això és debut a que d'una ciutat a una altra hi ha prou distància com per estar-se un dia sencer navegant. En aquests dies els passatgers del creuer se solen relaxar, per exemple: anant a la piscina, llegint, o prenent alguna copa en un bar.

Els altres 11 dies el creuer va atracar a diferents ports de diferentes ciutats, que varen ser:

- Dia 17 d'agost: Venècia, Itàlia

- Dia 18 d'agost: Bari, Itàlia

- Dia 20 d'agost: El Pireu i Atenes, Grècia

- Dia 22 d'agost: Constanza, Rumania

- Dia 24 d'agost: Sochi, Rússia

- Dia 26 d'agost: Estambul, Turquia

- Dia 27 d'agost: Mykonos, Grècia

- Dia 28 d'agost: Santorini, Grècia

- Dia 29 d'agost: Cefalonia, Crècia

- Dia 30 d'agost: Dubrovnik, Croàcia

- Dia 31 d'agost: Venècia, Itàlia

D'aquestes ciutats m'agradaria destacar-ne quatre: Venècia, Estambul, Santorini i Dubrovnik.

Destaco Venècia, perquè jo ja hi havia estat l'any passat, però per conèixer-la millor, aquest any vam visitar-la amb més temps, ja que vam anar a Venècia un dia abans que el vaixell atraqués al port, així teníem dos dies per visitar-la.

Destaco Estambul, perquè també hi havia estat, però aquesta vegada me'l vaig mirar amb uns altres ulls i em va agradar més que l'any passat.

Destaco Santorini, perquè no hi havia anat mai i vem fer una cosa molt divertida: vam pujar totes les escales que hi ha per arribar al poble amb burro! Va ser una experiència inoblidable, ja que hi havia moments que semblava que queies del burro! Va ser xulíssim!

I destaco Dubrovnik, perquè va ser la ciutat que em va agradar més del creuer. Era molt bonica i tenia un aire ambientat en l'edat medieval que em va agradar moltíssim!

Aquest creuer em va encantar, perquè a més d'estar amb la meva família, vaig visitar llocs que ja coneixia, però que els vaig conèixer encara millor, i també perquè vaig conèixer llocs on no havia estat mai i que em van fascinar!

Via Lliure 2015

Avui fa dos dies de l'11 de setembre: la Gran Diada de Catalunya. En aquest dia es recorda la derrota del 1714. 

Cada any, des de fa uns quants, per l'11 de setembre es fa un acte diferent, per reclamar la independència. Per exemple, fa dos anys vam fer una cadena humana des de l'Ebre fins a la frontera amb França.Tothom s'agafava de les mans tot formant una cadena. Va ser tot un èxit.

 

També, l'any passat, vam muntar una V baixa a la diagonal de Barcelona. La V baixa tenia les quatre barres vermelles i les cinc grogues fetes amb persones; és a dir, cada persona portava una samarreta d'un d'aquests colors i ens posavem tots junts, muntant entre tots la senyera. També va ser un èxit.

Doncs bé, aquest any vam fer una cosa totalment diferent. Aquest any vam omplir tota la Meridiana amb persones i anàvem vestits de la següent manera: cadascú portava una samarreta blanca i un punter fet amb un tros de cartulina tallat en forma de fletxa. Cadascú tenia el punter del color que li tocava, ja que estava separat per colors i per trams. Per exemple: si tu anaves al tram 109 et tocava portar un punter de color lilós. Nosaltres ens va tocar el tram 129 i vam haver de portar un punter taronja.

En arribar allà, no es podia passar de la gentada que hi havia. Moltíssimes persones amb samarreta blanca i punters de color taronja. Encara que hi hagués molta gent però, vam aconseguir posar-nos per allà al mig.

Després d'esperar una estona, just pel mig de la Meridiana va passar un punter gegant fet de plàstic, i just en aquell moment vam haver d'aixecar els punters a sobre el nostre cap i apuntant cap al Parlament. Primer no sabia com quedava, però quan ho vaig veure per la televisió el següent dia vaig al·lucinar!! Quina quantitat de gent!! Que bonic que quedava!! Em va impresionar molt pensar que jo estigués entre aquella multitud de gent!

Va ser molt divertit i estic segura que passarà a la història!!

Visca Catalunya!!!!!

Col·lecció "contes blaugrana"

Ja fa molts i molts dies (fins i tot mesos), un amic del meu pare que és escriptor li va regalar uns quants llibres perquè jo me'ls llegís. Jo, ara tinc 11 anys i, considero que aquests llibres són per a nens i nenes una mica més petits (jo me'ls vaig llegir fa un anyet i crec que ja era massa gran). En tot cas, com us deia, l'amic del meu pare es diu Josep Maria Fonalleras i és l'autor dels següents llibres (que jo tinc):

- Demà anirem al camp, Joan!

- La foto d'en Marçal.

- Diari de la Laia.

- La final d'en Gorka.

- La samarreta de la Fatimetu.

- Els somnis de l'Uri.

 

Les il·lustracions de tots aquests llibres són d'en Jordi Vila Declòs i són molt boniques i expressives.

Els anteriors llibres són tots de la col·lecció blaugrana, i com us podeu imaginar, tracten sobre alguna cosa del Barça. Doncs així és: tots expliquen una petita historieta relacionada d'alguna manera amb aquest equip. A més a més, cada llibre porta incorporat un punt de llibre descodificador, que serveix per descobrir algunes respostes amagades de les preguntes del Barça que s'hi amaguen (us deixo la fotografia abaix perquè us ho pogueu imaginar millor).

El primer llibre, "Demà anirem al camp, Joan!", tracta sobre un nen (en Joan) que s'emporta una gran sorpresa quan el seu pare li diu que l'endemà aniran al camp del Barça. El dia següent, ho preparen tot amb molta cura: la samarreta, la bufanda, els entrepans, el cotxe... I per fi arriben al camp: la gent, l'ambient, els jugadors sortint al camp, l'himne del club, els primers minuts de partit i... el primer gol!

El segon llibre, "La foto d'en Marçal", tracta sobre un nen (en Marçal) que no apareix a les fotografies, és un misteri. Ningú sap com passa, però a la que li fas una foto, hi apareix tot menys la figura d'en Marçal. És com si fos un fantasma i en realitat a l'escola el veuen així. Ell, cansat de que s'enriguin, decideix no deixar que ningú més li faci fotos. Però un dia, li apareix la ocasió de fer-se una foto amb l'equip sencer del Barça. Deixarà escapar la seva oportunitat encara que potser no aparegui a la fotografia?

El tercer llibre, "Diari de la Laia", tracta sobre una nena (la Laia) que juga molt bé a futbol. Un dia li apareix la oportunitat d'entrar al Barça, això si: ha de passar unes proves. A ella li fa molta il·lusió, però en part també li sap greu no poder-ho compartir amb el seu germà, com ho feien abans. Ara la Laia té por del seu germà perquè vesteix molt extrany, s'ha repat i es relaciona amb nens que fan actes de delinqüència pels carrers de la ciutat.

El quart llibre, "La final d'en Gorka", tracta sobre un nen (en Gorka) que, juntament amb la seva cosina, assistiran a la Final de la Copa de futbol del 1928 a Santander. És un partit excepcional: entre fang, pluja i vent, els dos equips juguen fins a deixar-s'hi la pell i en Gorka i la seva cosina ho viuran de molt aprop, tant, que potser deixaran el seu lloc a les grades...

El cinquè llibre, "La samarreta de la Fatimetu", tracta sobre una nena sahrauí (la Fatimetu) que viu enmig d'un desert, en un camp de refugiats. La Fatimeu juga molt bé a futbol i a més li encanta el club Blaugrana. Un dia decideix fer-se una samarreta amb retalls de roba blava i vermella. La retalla a tires i amb això es crea una samarreta envejable. Ella, molt satisfeta de la seva manualitat, espera impacient l'estiu per anar a Girona a allotjar-se en una casa d'uns gironins. Com li anirà per Girona?

El sisè llibre, "Els somnis de l'Uri", tracta d'un nen (l'Uri) que va al Camp Nou a veure un partit del Barça. Tot va bé, fins que l'Oriol decideix anar al lavabo i enmig d'una tormenta inesperada, es perd al camp. Mentre volta perdut pel Camp Nou, l'Uri coneixerà la misteriosa Veu de l'estadi.

Ja fa molt que em vaig llegir aquests llibres i és una mica difícil recordar-ho, però si que recordo que em van agradar molt, perquè a part de que les històries són molt interessants, jo sóc del Barça i ho vaig viure molt!

El Congost de Mont-Rebei

Un dia d'agost, la meva família, uns amics i jo vam anar d'excursió al Congost de Mont-Rebei. Per si no ho sabeu, un congost és un pas estret entre dues muntanyes. El Congost de Mont-Rebei es troba justament a la frontera entre Catalunya i Aragó. Un costat és de Catalunya i l'altre d'Aragó i pel mig hi passa un riu.

Per arribar-hi varem haver de fer un parell d'hores amb cotxe. Molta part del viatge la vam fer per Aragó. Aquelles terres em vàren semblar molt boniques i tranquil·les.

Per dinar, ens vam aturar a un poble anomenat Benabarre. Com que no hi havíem estat mai, ens vam endinsar en un carreró molt estret i al cap d'uns minuts ens vàrem adonar que no trobàvem la sortirda. La meva mare es va posar molt nerviosa i quan ella es posa nerviosa, tots ens hi posem. Al final vam aconseguir sortir (no sé ben bé com). Al final vàrem trobar un lloc per dinar, però com que faltava una estoneta per l'hora de dinar, vam anar a visitar el castell del poble. Era molt bonic, però havies de pujar moltes escales per poder entrar-hi. Des de dalt de tot del castell es veia molta part del poble. En acabar de visitar el castell vam tornar a anar cap al restaurant i allà ens vam entaular. La veritat és que vam dinar molt bé. El menjar estava boníssim!

Després de dinar vam tornar a agafar el cotxe i, ara sí, ens vam dirigir cap al CONGOST DE MONT-REBEI. Era aprop, però abans vam tornar a entrar a Catalunya.

 

El lloc Era preciós, espectecular!!! Dues parets de roca enormes amb un riu llarguíssim i estret creuant pel mig. Teniem moltíssimes ganes de començar l'excursió.

Vam aparcar els cotxes a l'aparcament que hi havia i vam començar a caminar.

Al cap d'un quartet d'hora de caminar vam trobar el lloc on llogaven els kayaks i vam pensar que hauria estat divertit anar pel riu. Ens van venir moltíssimes ganes de tornar-hi l'any que vé amb kayak. Però nosaltres anàvem caminant, així que vam continuar amb l'excursió. Les vistes eren fantàstiques!!! 

Després de caminar una estona, ens vam trobar amb un pont suspès molt bonic i gran. Era llarg i estava fet de ferro i fusta. Al creuar el pont tot em va semblar més bonic que l'altre costat, ja que el camí es va començar a fer estret i vam acabar caminant per un camí escavat entre les roques d'una muntanya. A un costat només hi havia roca i a l'altre es podia veure el riu. A la paret hi havia un cable d'acer perquè t'hi poguessis aguantar i anar caminant agafat d'ell.

Vam caminar durant una estona més i cada vegada em semblava més meravellós. Vam caminar i caminar i al final vam arribar en un lloc on hi havia la vora del riu i ens van venir moltíssimes ganes de banyar-nos, perquè teníem molta calor. Ens vam treure la roba i... cap a l'aigua! Al principi estava una mica freda, però al moment en què ens hi vam posar sencers, allò ens va semblar una meravella. S'hi estava genial!!! De sobte vam veure alguna cosa que es movia pel riu. Ens hi vam fixar bé i... ostres!! Era un peix, concretament, una truita!! Llavors vam començar a veure més peixos, i més. N'hi havia molts!!! Ens vam espantar una mica, però al mirar bé, vam veure que elles estàven més espantades que nosaltres!! Quin fart de riure!!

Després de banyar-nos ens vam assecar i ens vam vestir, amb l'intenció de tornar. Calia desfer tot al camí. Mentre tornàvem, ens vam aturar en un lloc que havíem vist a l'anada. Era un corriol que pujava molt dret, però hi havien instalat cadenes per poder escalar-hi. Els nens ens hi vàrem enfilar, pujant fins a una cova plena de ratpenats. Al veure aquests animals vam baixar cames ajudeu-me.

La resta de la tornada vam anar més lleugers perquè ja no feia tanta calor.

En arribar als cotxes, vam sopar el pícnic que portàvem en unes taules que hi havia per allà.

La tornada en cotxe va ser de nit i jo vem vaig quedar adormida.

Aquesta excursió és molt recomanable i us animo a que mireu les fotos de continuació, perquè valen la pena.

Em va encantar Mont-Rebei!!!!!

La Bella i la Bèstia

Els dies 23, 24, 30 i 31 de maig, la Coral Rossinyol i Alimara oferirà un musical: La Bella i la Bèstia. Es farà al Teatre de Salt. Jo estic a la Coral Rossinyol i Alimara ja fa 3 anys (les fotos que hi ha a sota són de l'any passat que vam representar el Gat amb Botes).

M'encanta formar-ne part perquè em permet combinar dues de les coses que m'agraden més: cantar i fer teatre.

Aquest any fem la Bella i la Bèstia. La història és molt maca i és fascinant representar-la. Jo faig el paper de forquilla i és molt divertit!!!!!

L'entrada per anar a veure-ho costa 6 euros.

Us ho recoman-ho i us animo a anar-hi. Us ho passareu molt bé!!!!!!!

Faig 11 anys!!!!!

Avui, dia 18 de maig del 2015 faig 11 anys.

És xulo, encara que m'agradava molt tenir una dècada, i ara hauré d'esperar fins als 20 anys per tenir dues dècades i és molt temps ;-)...

Avui, no només és el meu aniversari. També és l'aniversari de la meva germana Cèlia. Ella fa 14 anys. Entre les dues hem fet un pastís de xuxes que està boníssim!!! (és el de la foto de sota)

M'agrada fer 11 anys!!!! ; )

La processó de Divendres Sant a Girona

 El divendres passat va ser Divendres Sant, el dia que es recorda que Jesús va morir clavat a la creu.

A Girona cada any per aquesta data es fa una processó que és com una desfilada on hi surten els manaies (simbolitzant els romans d'aquella època) i les vestes o penitents, que són les persones que van a la processó i acompanyen els passos, una mena de carrosses amb escenes de la vida de Jesús.

En aquesta processó jo surto de vesta des dels 3 anys, el meu pare surt de manaia des dels 14, la meva germana sortia de vesta i ja fa dos anys que surt tocant el saxo amb la Girona Banda Band i la meva mare s'ho mira des de fora i ens tira moltes fotos.

La processó comença a Sant Lluc i des d'allà anem caminant fins arribar a la Catedral. Un cop allà ens esperem una estoneta a dintre i anem sortint segons el portaveu de cerimonies anuncia el nom de la nostra confraria (Jesús crucificat). A mesura que anem sortint, baixem les escales de la Catedral amb molt de compte de no trepitjar les capes de les persones que van al davant.

Després fem una volta per Girona i tornem a la Catedral, però aquesta vegada no ho fem a dintre, sinó a fora, asseguts als costats de les escales. En canvi els manaies es queden drets fent una fila i veuen com van pujant tots els penitents. Quan ja ha pujat tothom, unes quantes persones s'encarreguen de pujar una creu molt gran amb Jesús clavat a ella (no és real).

 

A continuació apareix el bisbe que fa una pregària i tots junts resem el "Crec en un Déu". Al acabar aquesta pregària tornen a baixar la creu i els manaies es dirigeixen cap a Sant Lluc una altra vegada, fent un creuament en parelles. Després baixem les vestes i ens n'anem cap a casa.

És una experiència molt xula participar a la processó perquè vas caminant per la ciutat i de tant en tant tobes algú que coneies i li fas un somriure. També és una mica cansat però val la pena.

És molt bonic i molt emocionant.

Us convido a que vingueu l'any que ve a veure-la!!!!!! ; )

Les falles de València

Ja fa uns dies que la meva família i jo vam anar a València per a veure les falles. 

Les falles són com unes escultures fetes de fusta, porexpan i cartró, que les tenen exposades a Vanècia i al cap d'uns dies les cremen. N'hi de petites, de mitjanes i de molt grans.

El viatge va començar un divendres, quan vam sortir de Girona i ens en vam anar cap a Marina d'Or, on ens vam allotjar en un apartament. Vam sopar i dormir allà i la veritat és que va ser molt divertit. 

El dia següent, el dissabte, vam agafar el cotxe i ens vam dirigir cap a València. Allà vam agafar el metro per anar a veure les falles. Però ens va passar un imprevist: vam agafar el metro que no era! Tot i així ho vam poder arreglar: vam agafar un altre metro que ens va portar directes cap a on nosaltres volíem.

 

Un cop allà, vam començar a caminar i ens vam trobar just davant de l'Ajuntament, on hi havia una falla. Però no una falla qualsevol, no, era una falla enorme: era un lleó gegant!!!! Era preciosa. 

Vam continuar caminant i ens vam trobar una altra falla. Li vam fer una fotografia i vam avançar. De cop i volta ens vam tornar a trobar una altra falla, i així tota l'estona. Hi havia falles per tot arreu!!!! València era al·lucinant. 

En aquell moment, vam haver de dinar, així que ho vam fer. Vam anar a comprar uns panets per fer-nos un entrapà amb la carn arrebossada que portavem a la maleta. De cop i volta els nostres pares ens van dir si volíem anar a veure la Mascletà. Nosaltres no sebíem què era, però ens ho van explicar: la Mascletà és com una tradició que tenen els valencians que ofereix un espectacle a base de petards, molts petards!!! Ens hi vam animar i la vam anar a veure. Al principi veiem tot de petites explosions al cel, però cada vegada anava apareixent fum i el cel es va tapar tot gris. El final de la Mascletà va ser molt escandalós: van començar a tirar molts i molts petards junts i molt forts i això va provocar un soroll súper estrident.

Quan es va acabar la Mascletà vam continuar caminat i vam veure moltes més falles, però el que no m'esparava, era que quasi totes estaven sense acabar. Tot i així, hi va haver una falla que em va cridar molt l'atenció. Una falla amb una cara d'una noia molt gran, i que dels cabells li sortia la ciutat de Vanècia. Era preciosa!!!!!!

A part d'aquesta, també hi va haver altres falles que em van agradar molt, però les que més em van agradar van ser les grans. Eren súper grans!! Es veia que estava treballat i això em va encantar.

Quan veia aquelles falles tan maques i treballades, pensava: "Fa molta pena pensar que això d'aquí poc s'estarà cremant". Però bé, això és la seva tradició, així que els hi respecto molt.

Quan vam acabar de veure-les quasi totes vam anar cap a l'estació del metro i allà vam esperar que passés el que ens portaria cap al nostre cotxe. Estàvem molt cansats, però hi vam arribar. Vam agafar el cotxe i ens en vam anar una altra vegada cap el nostre allotjament. Un cop allà vam sopar i ens en vam anar a dormir.

L'endemà, el diumenge, vam enpacar les coses i les vam portar cap al cotxe. També vam aprofitar que no teníem gaires coses a fer i vam anar a visitar uns jardins preciosos que hi havia al costat de l'allotjament. Hi havia moltes plantes i animals!!! Va ser al·lucinant!!!!!!

Després d'això vam anar a tornar les claus de l'apartament i ens vam dirigir a Peñíscola: un poblet molt bonic, a la costa de Castelló. 

Allà vam voler passar-hi el migdia, així que vam decidir dinar. Però abans, vam passejar pel poble. Hi havia moltes paradetes i va ser divertit.

Quan ja era hora de dinar vam començar a buscar un lloc per menjar, però va ser molt difícil trobar el lloc per fer-ho ja que a cada local que hi havia, un cambrer de cada restaurant estava a fora i quan tu passaves ell et deia tooot el menú. Va ser una mica avorrit, però el final ens vam decidir i vam entrar en un restaurant. Allà vam dinar calamars a la romana i xipirons de primer plat, i arròs negre i paella de segon plat. Tot estava deliciós!!!!

Després d'aquell dinar tan bo vam tornar cap a Girona i el viatge es va acabar.

Va ser súper emocionant anar a Valènia en temps de falles. Us ho recomano molt i molt!!!!!! ; )

Otto, el nen que va arribar amb la neu

Quin llibre més interessant!!! Otto el nen que va arribar amb la neu ha sigut un llibre que hem llegit a classe amb tots els companys. Això m'ha agradat molt perquè hem pogut comentar el llibre i discutir coses, cosa que jo no ho puc fer quan llegeixo un llibre tota sola. Llegir-ho en grup m'ha permès veure que llegint el mateix, hi ha gent que ho mira d'una altra manera i pensa diferent. M'ha agradat moltíssim!!!

La història comença en un dia, concretament el 29 de març, quan l'Helena Puigagut va donar a llum un nen gairabé transparent, de lo blanc que era, que li va posar de nom Otto. Just en aquell moment, en el seu poble, Imer, van començar a caure petites volves de neu. Tot el poble es va quedar molt sorprès, ja que just en aquella època s'esperaven que vingués el desglàs i arribés la primavera.

En el pic més alt d'Imer uns ulls miraven atentament i unes mans fredes van deixar caure una llavor molt i molt petita. La llavor va anar caient fins a arribar a la vall d'Imer, on allà, va caure just damunt del cap de la professora de música, la Neus, que anava a visitar el nounat. La Neus va somriure i va agafar la llavor que se la va posar a la butxaca. La Neus es va apropar cap a l'Otto i li va posar la llavor a dintre d'una de les seves mans petitones. Aquest es va posar la mà a la boca i es va empassar la llavor. Des d'aquell dia mai no va parar de nevar a Imer.

L'Otto es va anar fent gran. La Neus sempre li explicava una història que a ell li agradava molt que anava sobre un home anomenat Vent del Nord que va tenir una filla anomenada Quíone. 

La història de la Quíone era molt interessant: es veu que la neu la seguia a tot arreu. A mesura que Quíone es va anar fent gran, va aprendre a controlar els seus poders i aleshores es va convertir en la Reina de les Neus. I va ser llavors quan va coneixer a Posidó, el Déu del Mar. Estaven molt enamorats, però el Vent del Nord no hi estava d'acord. Al final Quíone i Posidó van tenir un fill que li van posar de nom Eumolp.

Continuant amb la història de l'Otto, només us puc explicar que va conèixer una nena que es deia Greta i es van fer molt amics, i fins i tot l'Otto s'hi va enamorar. A l'Otto li van passar moltes coses més i en va descobrir també moltes, però no us les vull explicar per si no us heu llegit el llibre.

Aquest llibre l'ha escrit la Laia Logan i els dibuixos són d'en Jordi Vila Delclòs. La història és molt emocionant, tant, que quan el professor ens deia que tanquessim no voliem perquè voliem descobrir més coses. M'ha agradat moltíssim, però crec que el final és massa curt i que el llibre hauria de continuar, però no us explicaré el final per si no us heu llegit el llibre.

Otto el nen que va arribar amb la neu és fascinant!!!

Us el recomano molt!!!!! ; )

Into the Woods

L'altre dia vaig anar al cinema amb la meva família per veure la pel·lícula: Into the Woods. Into the Woods és un musical que barreja diferents contes coneguts, com la Venta Focs o la Caputxeta Vermella, però en una mateixa història. Aquesta història anava sobre que un flequer i la seva dona que han de trobar 4 coses per fer una poció que els ha demanat la bruixa que viu al seu costat. La bruixa els hi diu que si no li porten la poció màgica abans de tres nits, ells no podran tenir fills. Per fer la poció màgica es necessiten els següents objectes: una vaca blanca com la llet, una sabata daurada com l'or, una capa vermella com la sang i un tros de cabell groc com el blat de moro. Per poder aconseguir aquests objestes s'han d'endinsar al bosc, on allà passaran moltes coses...

Into the Woods m'ha agradat moltíssim per la seva música, els actors, la història...

La música és molt i molt maca i em fa sentir bé. Hi cançons de diferents estils: n'hi ha de tranquiles, de més animades, algunes són divertides, n'hi ha que només canta un apersona, n'hi ha que en canten dues...El compositor és l'Stephen Sondheim i el text és d'en James Lapine.

Els actors d'aquest musical són molt bons. Alguns són molt conegus, com la Meryl Streep o en Jonny Deep.

La història és preciosa i molt original, pel fet de barrejar diferents contes.

Into the Woods m'ha encantat.

Us la recomano moooolt!!! ; )

Això és un secret que només sé jo

Ha sigut molt emocionant llegir un llibre de misteri. Aquest llibre es titula: "Això és un secret que només sé jo". L'ha escrit L'Eulàlia Canal, que per cert, és el tercer llibre que em llegeixo d'ella; els altres dos eren "Un somni dins el mitjó" i "Un petó de mandarina" i em van agradar moltíssim. Els dibuixos del llibre "Això és un secret que només sé jo" són de la Zuzana Calej.

Per a mi ha sigut el meu tretzè llibre de la col·lecció de la formiga groga, però en realitat és el número 50.

El protagoniste i el narrador del llibre, un nen anomenat Hug, que es pensa que és un cas perdut. Però a la seva amiga Dèlia no pensa així. La Dèlia ja és molt gran i un dia, quan l'Hug arriba a l'escola, no la veu al seu lloc, al costat de la porta. A la taula hi ha el cafè sense tastar. Continua caminant i la veu allà, estirada al terra al costat de les escales. S'hi apropa i veu que al seu costat hi ha un botó amb un dibuix d'una serp. Comença a rumiar i al final intueix que està al davant d'un assassinat.

Es posa malalt, però després de curar-se, ell i els seus amics (el Yuri i la Rita) decideixen esbrinar tot el que ha passat, i passen moooltes aventures i alguns molta por.

A mi el llibre m'ha agradat molt, i és que quan començava a llegir, no podia parar!

És un llibre de molt de misteri però tot i així no tenia gaire por, bé, una mica sí.

Si us agrada aquest tipus de llibres, aquest llibre és per a vosaltres.

Us el recomano!!!  ; )

El Museu del Disseny de Barcelona

El dia 2 de gener la meva família i jo vam anar a Barcelona a veure el nou museu que han obert. Aquell dia el museu era gratuït i ens hi vam apropar.

Em va agradar molt la seva forma, ja que fa recordar a una grapadora.

El museu està molt aprop de la Torre Agbar i té 4 plantes. A la primera planta hi ha disseny d'objectes moderns, a la segona planta hi ha col·leccions d'arts decoratives i arts d'autors. A la tercera planta hi ha dissenys de vestits de com eren abans i com són ara, i a la quarta planta hi ha disseny gràfic i fotografíes. Té 4 plantes perquè primer a Barcelona hi havia 4 museus, cadascuna de les coses de cada planta. Aquests museus s'han ajuntat i han format el Museu del Disseny.

La planta que em va agradar més va ser la primera, perquè hi havia coses que han anat evolucionant amb el temps, com per exemple una moto, una aixeta... A més a més hi havia elements únics en tot el món, com per exemple el primer carro de la compra fet de plàstic. 

També em va agradar molt la tercera planta ja que vaig veure molts vestits antics, i em van impressionar perquè tenien la cintura molt i molt estreta a causa dels corsers: una mena de peça de roba que es posaven les noies abans per semblar més primes. Potser si ets un noi, no t'agrada tant com a mi aquestes coses, però segur que hi ha altres coses que t'agraden.

Hi va haver una planta que no em va agradar gaire, que va ser l'última, és a dir la quarta, ja que a mi les fotografíes no m'entussiasmen, però potser a volsaltres us encanten, així que no hi ha problema.

La segona planta també em va agradar força, tot i que les parts de gerros, joies, etc a mi no m'atrauen gaire. Però sí que em van agradar algunes coses, com per exemple una carrossa, unes cadires molt luxoses...

En fi, en general em va agradar quasi tot.

Si a vosaltres us agraden totes aquestes coses o quasi totes, ja sabeu que hi ha un museu on hi són totes.   ; )