dissabte, 28 de març del 2015

Les falles de València

Ja fa uns dies que la meva família i jo vam anar a València per a veure les falles. 
Les falles són com unes escultures fetes de fusta, porexpan i cartró, que les tenen exposades a Vanècia i al cap d'uns dies les cremen. N'hi de petites, de mitjanes i de molt grans.

El viatge va començar un divendres, quan vam sortir de Girona i ens en vam anar cap a Marina d'Or, on ens vam allotjar en un apartament. Vam sopar i dormir allà i la veritat és que va ser molt divertit. 

El dia següent, el dissabte, vam agafar el cotxe i ens vam dirigir cap a València. Allà vam agafar el metro per anar a veure les falles. Però ens va passar un imprevist: vam agafar el metro que no era! Tot i així ho vam poder arreglar: vam agafar un altre metro que ens va portar directes cap a on nosaltres volíem.
 
Un cop allà, vam començar a caminar i ens vam trobar just davant de l'Ajuntament, on hi havia una falla. Però no una falla qualsevol, no, era una falla enorme: era un lleó gegant!!!! Era preciosa. 
Vam continuar caminant i ens vam trobar una altra falla. Li vam fer una fotografia i vam avançar. De cop i volta ens vam tornar a trobar una altra falla, i així tota l'estona. Hi havia falles per tot arreu!!!! València era al·lucinant. 
En aquell moment, vam haver de dinar, així que ho vam fer. Vam anar a comprar uns panets per fer-nos un entrapà amb la carn arrebossada que portavem a la maleta. De cop i volta els nostres pares ens van dir si volíem anar a veure la Mascletà. Nosaltres no sebíem què era, però ens ho van explicar: la Mascletà és com una tradició que tenen els valencians que ofereix un espectacle a base de petards, molts petards!!! Ens hi vam animar i la vam anar a veure. Al principi veiem tot de petites explosions al cel, però cada vegada anava apareixent fum i el cel es va tapar tot gris. El final de la Mascletà va ser molt escandalós: van començar a tirar molts i molts petards junts i molt forts i això va provocar un soroll súper estrident.
Quan es va acabar la Mascletà vam continuar caminat i vam veure moltes més falles, però el que no m'esparava, era que quasi totes estaven sense acabar. Tot i així, hi va haver una falla que em va cridar molt l'atenció. Una falla amb una cara d'una noia molt gran, i que dels cabells li sortia la ciutat de Vanècia. Era preciosa!!!!!!
A part d'aquesta, també hi va haver altres falles que em van agradar molt, però les que més em van agradar van ser les grans. Eren súper grans!! Es veia que estava treballat i això em va encantar.
Quan veia aquelles falles tan maques i treballades, pensava: "Fa molta pena pensar que això d'aquí poc s'estarà cremant". Però bé, això és la seva tradició, així que els hi respecto molt.
Quan vam acabar de veure-les quasi totes vam anar cap a l'estació del metro i allà vam esperar que passés el que ens portaria cap al nostre cotxe. Estàvem molt cansats, però hi vam arribar. Vam agafar el cotxe i ens en vam anar una altra vegada cap el nostre allotjament. Un cop allà vam sopar i ens en vam anar a dormir.

L'endemà, el diumenge, vam enpacar les coses i les vam portar cap al cotxe. També vam aprofitar que no teníem gaires coses a fer i vam anar a visitar uns jardins preciosos que hi havia al costat de l'allotjament. Hi havia moltes plantes i animals!!! Va ser al·lucinant!!!!!!
Després d'això vam anar a tornar les claus de l'apartament i ens vam dirigir a Peñíscola: un poblet molt bonic, a la costa de Castelló. 
Allà vam voler passar-hi el migdia, així que vam decidir dinar. Però abans, vam passejar pel poble. Hi havia moltes paradetes i va ser divertit.
Quan ja era hora de dinar vam començar a buscar un lloc per menjar, però va ser molt difícil trobar el lloc per fer-ho ja que a cada local que hi havia, un cambrer de cada restaurant estava a fora i quan tu passaves ell et deia tooot el menú. Va ser una mica avorrit, però el final ens vam decidir i vam entrar en un restaurant. Allà vam dinar calamars a la romana i xipirons de primer plat, i arròs negre i paella de segon plat. Tot estava deliciós!!!!

Després d'aquell dinar tan bo vam tornar cap a Girona i el viatge es va acabar.


Va ser súper emocionant anar a Valènia en temps de falles. Us ho recomano molt i molt!!!!!! ; )






diumenge, 1 de març del 2015

Otto, el nen que va arribar amb la neu

Quin llibre més interessant!!! Otto el nen que va arribar amb la neu ha sigut un llibre que hem llegit a classe amb tots els companys. Això m'ha agradat molt perquè hem pogut comentar el llibre i discutir coses, cosa que jo no ho puc fer quan llegeixo un llibre tota sola. Llegir-ho en grup m'ha permès veure que llegint el mateix, hi ha gent que ho mira d'una altra manera i pensa diferent. M'ha agradat moltíssim!!!

La història comença en un dia, concretament el 29 de març, quan l'Helena Puigagut va donar a llum un nen gairabé transparent, de lo blanc que era, que li va posar de nom Otto. Just en aquell moment, en el seu poble, Imer, van començar a caure petites volves de neu. Tot el poble es va quedar molt sorprès, ja que just en aquella època s'esperaven que vingués el desglàs i arribés la primavera.
En el pic més alt d'Imer uns ulls miraven atentament i unes mans fredes van deixar caure una llavor molt i molt petita. La llavor va anar caient fins a arribar a la vall d'Imer, on allà, va caure just damunt del cap de la professora de música, la Neus, que anava a visitar el nounat. La Neus va somriure i va agafar la llavor que se la va posar a la butxaca. La Neus es va apropar cap a l'Otto i li va posar la llavor a dintre d'una de les seves mans petitones. Aquest es va posar la mà a la boca i es va empassar la llavor. Des d'aquell dia mai no va parar de nevar a Imer.
L'Otto es va anar fent gran. La Neus sempre li explicava una història que a ell li agradava molt que anava sobre un home anomenat Vent del Nord que va tenir una filla anomenada Quíone. 

La història de la Quíone era molt interessant: es veu que la neu la seguia a tot arreu. A mesura que Quíone es va anar fent gran, va aprendre a controlar els seus poders i aleshores es va convertir en la Reina de les Neus. I va ser llavors quan va coneixer a Posidó, el Déu del Mar. Estaven molt enamorats, però el Vent del Nord no hi estava d'acord. Al final Quíone i Posidó van tenir un fill que li van posar de nom Eumolp.

Continuant amb la història de l'Otto, només us puc explicar que va conèixer una nena que es deia Greta i es van fer molt amics, i fins i tot l'Otto s'hi va enamorar. A l'Otto li van passar moltes coses més i en va descobrir també moltes, però no us les vull explicar per si no us heu llegit el llibre.

Aquest llibre l'ha escrit la Laia Logan i els dibuixos són d'en Jordi Vila Delclòs. La història és molt emocionant, tant, que quan el professor ens deia que tanquessim no voliem perquè voliem descobrir més coses. M'ha agradat moltíssim, però crec que el final és massa curt i que el llibre hauria de continuar, però no us explicaré el final per si no us heu llegit el llibre.

Otto el nen que va arribar amb la neu és fascinant!!!

Us el recomano molt!!!!! ; )