Via Lliure 2015

Avui fa dos dies de l'11 de setembre: la Gran Diada de Catalunya. En aquest dia es recorda la derrota del 1714. 

Cada any, des de fa uns quants, per l'11 de setembre es fa un acte diferent, per reclamar la independència. Per exemple, fa dos anys vam fer una cadena humana des de l'Ebre fins a la frontera amb França.Tothom s'agafava de les mans tot formant una cadena. Va ser tot un èxit.

 

També, l'any passat, vam muntar una V baixa a la diagonal de Barcelona. La V baixa tenia les quatre barres vermelles i les cinc grogues fetes amb persones; és a dir, cada persona portava una samarreta d'un d'aquests colors i ens posavem tots junts, muntant entre tots la senyera. També va ser un èxit.

Doncs bé, aquest any vam fer una cosa totalment diferent. Aquest any vam omplir tota la Meridiana amb persones i anàvem vestits de la següent manera: cadascú portava una samarreta blanca i un punter fet amb un tros de cartulina tallat en forma de fletxa. Cadascú tenia el punter del color que li tocava, ja que estava separat per colors i per trams. Per exemple: si tu anaves al tram 109 et tocava portar un punter de color lilós. Nosaltres ens va tocar el tram 129 i vam haver de portar un punter taronja.

En arribar allà, no es podia passar de la gentada que hi havia. Moltíssimes persones amb samarreta blanca i punters de color taronja. Encara que hi hagués molta gent però, vam aconseguir posar-nos per allà al mig.

Després d'esperar una estona, just pel mig de la Meridiana va passar un punter gegant fet de plàstic, i just en aquell moment vam haver d'aixecar els punters a sobre el nostre cap i apuntant cap al Parlament. Primer no sabia com quedava, però quan ho vaig veure per la televisió el següent dia vaig al·lucinar!! Quina quantitat de gent!! Que bonic que quedava!! Em va impresionar molt pensar que jo estigués entre aquella multitud de gent!

Va ser molt divertit i estic segura que passarà a la història!!

Visca Catalunya!!!!!

Col·lecció "contes blaugrana"

Ja fa molts i molts dies (fins i tot mesos), un amic del meu pare que és escriptor li va regalar uns quants llibres perquè jo me'ls llegís. Jo, ara tinc 11 anys i, considero que aquests llibres són per a nens i nenes una mica més petits (jo me'ls vaig llegir fa un anyet i crec que ja era massa gran). En tot cas, com us deia, l'amic del meu pare es diu Josep Maria Fonalleras i és l'autor dels següents llibres (que jo tinc):

- Demà anirem al camp, Joan!

- La foto d'en Marçal.

- Diari de la Laia.

- La final d'en Gorka.

- La samarreta de la Fatimetu.

- Els somnis de l'Uri.

 

Les il·lustracions de tots aquests llibres són d'en Jordi Vila Declòs i són molt boniques i expressives.

Els anteriors llibres són tots de la col·lecció blaugrana, i com us podeu imaginar, tracten sobre alguna cosa del Barça. Doncs així és: tots expliquen una petita historieta relacionada d'alguna manera amb aquest equip. A més a més, cada llibre porta incorporat un punt de llibre descodificador, que serveix per descobrir algunes respostes amagades de les preguntes del Barça que s'hi amaguen (us deixo la fotografia abaix perquè us ho pogueu imaginar millor).

El primer llibre, "Demà anirem al camp, Joan!", tracta sobre un nen (en Joan) que s'emporta una gran sorpresa quan el seu pare li diu que l'endemà aniran al camp del Barça. El dia següent, ho preparen tot amb molta cura: la samarreta, la bufanda, els entrepans, el cotxe... I per fi arriben al camp: la gent, l'ambient, els jugadors sortint al camp, l'himne del club, els primers minuts de partit i... el primer gol!

El segon llibre, "La foto d'en Marçal", tracta sobre un nen (en Marçal) que no apareix a les fotografies, és un misteri. Ningú sap com passa, però a la que li fas una foto, hi apareix tot menys la figura d'en Marçal. És com si fos un fantasma i en realitat a l'escola el veuen així. Ell, cansat de que s'enriguin, decideix no deixar que ningú més li faci fotos. Però un dia, li apareix la ocasió de fer-se una foto amb l'equip sencer del Barça. Deixarà escapar la seva oportunitat encara que potser no aparegui a la fotografia?

El tercer llibre, "Diari de la Laia", tracta sobre una nena (la Laia) que juga molt bé a futbol. Un dia li apareix la oportunitat d'entrar al Barça, això si: ha de passar unes proves. A ella li fa molta il·lusió, però en part també li sap greu no poder-ho compartir amb el seu germà, com ho feien abans. Ara la Laia té por del seu germà perquè vesteix molt extrany, s'ha repat i es relaciona amb nens que fan actes de delinqüència pels carrers de la ciutat.

El quart llibre, "La final d'en Gorka", tracta sobre un nen (en Gorka) que, juntament amb la seva cosina, assistiran a la Final de la Copa de futbol del 1928 a Santander. És un partit excepcional: entre fang, pluja i vent, els dos equips juguen fins a deixar-s'hi la pell i en Gorka i la seva cosina ho viuran de molt aprop, tant, que potser deixaran el seu lloc a les grades...

El cinquè llibre, "La samarreta de la Fatimetu", tracta sobre una nena sahrauí (la Fatimetu) que viu enmig d'un desert, en un camp de refugiats. La Fatimeu juga molt bé a futbol i a més li encanta el club Blaugrana. Un dia decideix fer-se una samarreta amb retalls de roba blava i vermella. La retalla a tires i amb això es crea una samarreta envejable. Ella, molt satisfeta de la seva manualitat, espera impacient l'estiu per anar a Girona a allotjar-se en una casa d'uns gironins. Com li anirà per Girona?

El sisè llibre, "Els somnis de l'Uri", tracta d'un nen (l'Uri) que va al Camp Nou a veure un partit del Barça. Tot va bé, fins que l'Oriol decideix anar al lavabo i enmig d'una tormenta inesperada, es perd al camp. Mentre volta perdut pel Camp Nou, l'Uri coneixerà la misteriosa Veu de l'estadi.

Ja fa molt que em vaig llegir aquests llibres i és una mica difícil recordar-ho, però si que recordo que em van agradar molt, perquè a part de que les històries són molt interessants, jo sóc del Barça i ho vaig viure molt!

El Congost de Mont-Rebei

Un dia d'agost, la meva família, uns amics i jo vam anar d'excursió al Congost de Mont-Rebei. Per si no ho sabeu, un congost és un pas estret entre dues muntanyes. El Congost de Mont-Rebei es troba justament a la frontera entre Catalunya i Aragó. Un costat és de Catalunya i l'altre d'Aragó i pel mig hi passa un riu.

Per arribar-hi varem haver de fer un parell d'hores amb cotxe. Molta part del viatge la vam fer per Aragó. Aquelles terres em vàren semblar molt boniques i tranquil·les.

Per dinar, ens vam aturar a un poble anomenat Benabarre. Com que no hi havíem estat mai, ens vam endinsar en un carreró molt estret i al cap d'uns minuts ens vàrem adonar que no trobàvem la sortirda. La meva mare es va posar molt nerviosa i quan ella es posa nerviosa, tots ens hi posem. Al final vam aconseguir sortir (no sé ben bé com). Al final vàrem trobar un lloc per dinar, però com que faltava una estoneta per l'hora de dinar, vam anar a visitar el castell del poble. Era molt bonic, però havies de pujar moltes escales per poder entrar-hi. Des de dalt de tot del castell es veia molta part del poble. En acabar de visitar el castell vam tornar a anar cap al restaurant i allà ens vam entaular. La veritat és que vam dinar molt bé. El menjar estava boníssim!

Després de dinar vam tornar a agafar el cotxe i, ara sí, ens vam dirigir cap al CONGOST DE MONT-REBEI. Era aprop, però abans vam tornar a entrar a Catalunya.

 

El lloc Era preciós, espectecular!!! Dues parets de roca enormes amb un riu llarguíssim i estret creuant pel mig. Teniem moltíssimes ganes de començar l'excursió.

Vam aparcar els cotxes a l'aparcament que hi havia i vam començar a caminar.

Al cap d'un quartet d'hora de caminar vam trobar el lloc on llogaven els kayaks i vam pensar que hauria estat divertit anar pel riu. Ens van venir moltíssimes ganes de tornar-hi l'any que vé amb kayak. Però nosaltres anàvem caminant, així que vam continuar amb l'excursió. Les vistes eren fantàstiques!!! 

Després de caminar una estona, ens vam trobar amb un pont suspès molt bonic i gran. Era llarg i estava fet de ferro i fusta. Al creuar el pont tot em va semblar més bonic que l'altre costat, ja que el camí es va començar a fer estret i vam acabar caminant per un camí escavat entre les roques d'una muntanya. A un costat només hi havia roca i a l'altre es podia veure el riu. A la paret hi havia un cable d'acer perquè t'hi poguessis aguantar i anar caminant agafat d'ell.

Vam caminar durant una estona més i cada vegada em semblava més meravellós. Vam caminar i caminar i al final vam arribar en un lloc on hi havia la vora del riu i ens van venir moltíssimes ganes de banyar-nos, perquè teníem molta calor. Ens vam treure la roba i... cap a l'aigua! Al principi estava una mica freda, però al moment en què ens hi vam posar sencers, allò ens va semblar una meravella. S'hi estava genial!!! De sobte vam veure alguna cosa que es movia pel riu. Ens hi vam fixar bé i... ostres!! Era un peix, concretament, una truita!! Llavors vam començar a veure més peixos, i més. N'hi havia molts!!! Ens vam espantar una mica, però al mirar bé, vam veure que elles estàven més espantades que nosaltres!! Quin fart de riure!!

Després de banyar-nos ens vam assecar i ens vam vestir, amb l'intenció de tornar. Calia desfer tot al camí. Mentre tornàvem, ens vam aturar en un lloc que havíem vist a l'anada. Era un corriol que pujava molt dret, però hi havien instalat cadenes per poder escalar-hi. Els nens ens hi vàrem enfilar, pujant fins a una cova plena de ratpenats. Al veure aquests animals vam baixar cames ajudeu-me.

La resta de la tornada vam anar més lleugers perquè ja no feia tanta calor.

En arribar als cotxes, vam sopar el pícnic que portàvem en unes taules que hi havia per allà.

La tornada en cotxe va ser de nit i jo vem vaig quedar adormida.

Aquesta excursió és molt recomanable i us animo a que mireu les fotos de continuació, perquè valen la pena.

Em va encantar Mont-Rebei!!!!!